Diagnosis

L’hàbitat es caracteritza per la presència de taques dominades per teixos o d’individus més o menys agrupats al sotabosc d’altres espècies forestals.

Estructura i espècies habituals:

El teix poques vegades forma boscos de caràcter monoespecífic i certa extensió, donant lloc, com a màxim, a petits bosquets de mida inferior a una hectàrea. Pel que fa al seu seguici, no presenta espècies característiques.

Condicionaments ecològics:

Aquesta espècie mostra una marcada preferència pels climes plujosos. A Mallorca les àrees que ocupa són relativament poc humides, per això es troba en les exposicions més favorables, en altituds mitjanes elevades o en enclavaments amb criptoprecipitacions.
Suporta bé les condicions de baixa il · luminació, encara que les plàntules semblen exigir ambients una mica més il · luminats. És capaç de viure en un gran nombre de substrats, sent comú trobar-ho en zones de penyals, si bé probablement aquesta tendència sigui la resposta a una excessiva pressió dels herbívors o/i a la dels incendis.

Distribució:

Serra de Tramuntana (Mallorca)

Estat de conservació y tendències evolutives principals:

Els teixos poden aparèixer dins de formacions boscoses més o menys obertes o bé en talussos rocosos i peus de cantil. La seva bona capacitat de dispersió li permet colonitzar espais oberts. Les plàntules són molt sensibles al esporgada pel que poden plantejar problemes de regeneració en situacions de pasturatge.
L’extensa àrea de distribució ocupada pel teix, que abasta des dels Urals fins al Nord d’Àfrica, pot induir erròniament a pensar que es tracta d’una espècie abundant. Res més lluny de la realitat, ja que el teix és un arbre que pot considerar-se com estrany i que a més presenta greus problemes de conservació en tot el seu àmbit geogràfic, amb poblacions petites i en moltes ocasions en declivi. És molt probable que en el passat el teix fos més comú, tal com indica la seva presència a topònims locals en àrees on està absent en l’actualitat.
La gran capacitat de persistència és una de les raons perquè l’espècie hagi perviscut fins als nostres dies, tot i que en tots els llocs el nombre d’individus joves és molt baix.

Funcions ambientals:

El teix és una espècie dioica amb una ràtio òptima mascles-femelles que ha de ser d’1 a 1, tot i que en poblacions reduïdes aquesta relació pot alterar-se. La pol·linització és anemòfila pel que és possible que el nombre i la densitat d’individus per mantenir una població viable hagi de ser elevat. La dispersió es realitza mitjançant endozoocoria, de manera que probablement l’espècie té una eficaç dispersió. Es tracta d’una espècie de creixement lent i de gran longevitat, no sent rars els individus que superen els 500 anys.
Al marge del seu interès ecològic, el teix té una enorme importància botànica. Es tracta de l’únic representant europeu de les taxàcies, grup de gimnospermes molt antic i del qual queden únicament 20 espècies al món, totes elles de notable raresa.
El teix és una espècie emblemàtica en el context cultural europeu, ja que va ser un arbre sagrat per a diferents pobles com els celtes. D’altra banda, durant l’Edat Mitjana va tenir un important paper militar ja que la seva fusta va ser molt important per construir arcs, donada la seva gran elasticitat i duresa.

Indicadors de l’estat de conservació:

La pastura especialment per part de les cabres és molt nociva pels teixos. Hi ha la creença generalitzada que el teix, en resultar extremadament tòxic per als humans, ho és també per a tots els animals; però el teix és una espècie comestible per a moltes espècies, especialment rumiants, que no pateixen intoxicacions per taxina, l’alcaloide del teix.
La mida dels teixos, la diversitat de edats, la capcitat reproductiva (inclosa la proporció mascles-femelles) i la vitalitat i estat sanitari dels integrants semblen paràmetres importants per mesurar l’estat de conservació de les poblacions.