Descripció de l’hàbitat ( Fisiognomia i estructura)

L’hàbitat agrupa el conjunt de pastures i jonqueres vivaces salines mediterrànies denses, generalment altes, fins d’un metre i mig d’alçada. Les integren espècies perennes, junciformes halòfites, adaptades a la salinitat edàfica i als llargs períodes d’inundació del sòl.
S’instal·len sobre sòls permeables o llimosos amb fang orgànic, amb nivells d’humitat i salinitat variables. Sovint precipiten sals poc solubles (sulfats i carbonats) al voltant de les motes i arrels. A les Balears, és present a les marjals i salobrars litorals. En determinats llocs, aquesta vegetació ha estat sotmesa a una pastura extensiva i a dessecació.
Els factors abiòtics que més condicionen la seva presència són: d’una banda, l’existència de capes d’aigua més o manco estancada, poc profundes i el seu contingut en sals i, de l’altra, el tipus de substrat. Viuen en aigües que es comporten com mesohalines, almenys una part de l’any.
Distribució.

Classificació fitosociològica i variabilitat

= Vegetació herbàcia amb dominància d’hemicriptòfits dels prats salins o salabrosos

Juncetea maritimi

Comunitats de sòls de humits a periòdicament inundats

Juncetalia maritimi

Juncion maritimi

Associacions

Elymo elongati-Juncetum maritimi Alcaraz, Garre, Peinado & Martínez-Parras 1986
Spartino versicolori-Juncetum maritimi
Juncetum maritimo-subulati Alcaraz 1984 corr. Alcaraz, P. Sánchez, De la Torre, Ríos & J. Alvarez 1991
Holoschoenetum romani Br.-Bl., Roussine & Nègre 1952

= Jonqueres marítimes salabroses, de sòls molt humits

Plantaginion crassifoliae

Associacions
Schoeno nigricantis-Plantaginetum crassifoliae Br.-Bl. in Br.-Bl., Roussine & Nègre 1952

En funció de criteris ecològics i estructurals, l’hàbitat genèric declina en tres hàbitats elementals:

+ Jonqueres de Juncus maritimus,J. acutus I J. subulatus de sòls poc salins, llargament inundats.
+ Prats baixos, amb Carex divisa, Carex extensa, … de sòls salabrosos humits.
+ Prats dominats per plantes carnoses o junciformes , de sòls salins, generalment arenosos i poc humits (Plantaginion crassifoliae).

A les zones més seques, sovint en sòls arenosos, és freqüent que J. acutus passi a ser l’espècie predominant. En general, als sòl argilosos, poc nitrogenats, predomina J. maritimus.
En les zones pròximes a surgències d’aigua (ullals) per les que, de forma més o menys esporàdica, flueixen i circulen aigües menys salines, Juncus subulatus passa a ser predominant (Juncetum maritimo-subulati). Aquesta comunitat es pot presentar en forma lineal o circular, vorejant els corrents aigua, envoltada per comunitats de Juncus maritimus (Elymo elongati-Juncetum maritimi). En substrats una mica rocosos, en zones pròximes a les surgències, poden presentar poblacions de Cyperus distachyos, que marquen el trànsit ecològic cap al Cyperetum distachyi. Cap a les zones més seques és freqüent l’entrada d’espècies amb òptim en altres comunitats vegetals del saladar Jonqueres denses, generalment altes, fins d’un metre i mig d’alçada. Les integren espècies perennes, junciformes halòfites, adaptades a la salinitat edàfica i als llargs períodes d’inundació del sòl. Segons el grau de salinitat, la textura del sòl i la durada del període d’inundació, tenen composició diversa; en general, són més riques com menys llargament inundat i menys salí sigui el terreny.

Holoschoenetum romani

Descripció i estructura.

Els dos condicionants ecològics bàsics són la salinitat i els sòls arenosos.

– Jonqueres de Juncus spp. (J. maritimus, J. acutus i J. subulatus) de sòls poc salins, de humits a llargament inundats. (Mediterranean tall rush saltmarshes)

Jonqueres generalment denses i elevades, dominades per Juncus acutus i en, menor mesura, per Scirpoides holoschoenus var. romanus (aquesta varietat es diferencia de la típica per ser
les plantes més petites i perquè les inflorescències només estan formades per un o pocs glomèruls, de fins a5 cm de diàmetre,i per desenvolupar-se en sòls arenosos).
Presenta un aspecte determinat per les motes verdes i denses de les tiges dels joncs, i per la forma cespitosa de creixement dels rizomes. Altres espècies comuns són Sporobolus pungens i Inula crithmoides, indicadores de sòls arenosos i de salinitat, respectivament.
Quan a la primavera es seca el sòl, en les clarianes entre els joncs es desenvolupa una pastura de caràcter halòfil (Polypogono maritimi-Centaurietum spicati) a la que destaca la presència,  sovint abundant, de Centaurium spicatum. Als llocs menys hidromòrfics pot dominar Scirpoides holoschoenus var.romanus.
En territoris termomediterranis càlids, en entorns arenosos litorals plans rics en carbonats i afectats per un freàtic salí, ocupen depressions poc profundes, situant-se per sobre dels matolls halòfils i per sota de les jonqueres del Schoeno nigricantis-Plantaginetum crassifoliae.
El conjunt d’hàbitats: Schoeno-Plantaginetum crassifoliae / Holoschoenetum romani / Polypogono-Centaurietum spicati conforma, malgrat la seva escassa extensió, una seqüència
d’agrupacions molt característica.

– Prats baixos, amb Carex (divisa, extensa) de sòls salabrosos humits (Mediterranean short rush, sedge, barley and clover).

Herbassars densos, en forma de prat graminoide o el d’una jonquera baixa, de fins a mig metre d’alçària, de desenvolupament primaveral i estival. La concentració de sals i la durada del període d’inundació condicionen el predomini de diferents espècies.

– Prats dominats per plantes carnoses (Plantago crassifolia) o junciformes (Schoenus nigricans, Juncus acutus), de sòls salins, generalment arenosos i poc humits.

Hàbitat dominat florísticament i fisiognòmica pels joncs o per plantaginàcies. Presenta un aspecte de prat tolerant a la sal, formada per camèfits junciformes i/o per plantes rosulades i suculentes sobre sols arenoso-gravosos, humits a l’hivern i sovint secs a l’estiu, que es localitza en la vora interior dels sistemes de sistemes dunars (rereduna), i a zona de transició amb les formacions llacunars salabroses o salines. En les fàcies més higròfiles de la comunitat poden aparèixer diverses herbes en els clars que deixen els joncs, destacant Sonchus maritimus, Cyperus distachyos, Samolus valerandioEquisetum ramosissimum. En les menys higròfiles és comú que es desenvolupin geòfits i teròfits.
En superfícies arenoses planes, possiblement més seques, sol predominar Plantago crassifolia, mentre que en zones amb una mica més de pendent Schoenus nigricans sol ser més abundant. En les depressions més humides ocupades pel Holoschoenetum romani poden ser habituals formes de trànsit entre les dues comunitats. En aquestes situacions s’han considerat com a discriminants Schoenus nigricans i Plantago crassifolia, per a la seva adjudicació al present hàbitat.

Espècies habituals

– De jonqueres de Juncus spp. (J. maritimus, J. acutus i J. subulatus) de sòls poc salins, de humits a llargament inundats. (Mediterranean tall rush saltmarshes): Juncus acutus, Juncus maritimus, Carex extensa, Inula crithmoides (=Limbarda crithmoides), Atriplex prostrata, Aster tripolium, Scirpus maritimus, Sonchus maritimus, Phragmites australis.

– Dels prats baixos, amb Carex (divisa, extensa) de sòls salabrosos humits.(Mediterranean short rush, sedge, barley and clover): Carex divisa, Juncus acutus, Bupleurum tenuissimum, Plantago crassifolia, Juncus maritimus, Melilotus siculus, Carex extensa, Centaurium tenuiflorum, Hordeum marinum, Parapholis filiformis, Polypogon maritimus, *Linum maritimum, Triglochin spp.,Limonium algarvense.

-Dels prats dominats per plantes carnoses (Plantago crassifolia) o junciformes (Schoenus nigricans, Juncus acutus), de sòls salins, generalment arenosos i poc humits: Plantago crassifolia, Schoenus nigricans, Centaurium tenuiflorum, Anacamptis robusta, Orchis coriophora subsp. fragrans, Plantago coronopus, Blackstonia imperfoliata.